“Lili” és un relat íntim que combina memòria, identitat i creixement personal des de la mirada d’una protagonista que aprèn a reconèixer-se tant en les seves llums com en les seves ombres. L’obra transita pels afectes, la pèrdua i la construcció de l’amor propi, mostrant com els moments més fràgils poden convertir-se en fonts de fortalesa. Amb una sensibilitat transparent i un llenguatge acurat, el llibre convida a una lectura serena, capaç de ressonar com un mirall emocional per a aquelles persones que busquen comprendre’s a través de l’experiència humana.
4 preguntes noves per a l’autor de “Lili”
1. Tal com anunciaves a l’entrevista anterior sobre “Lil”, la novel·la tindria una continuació, que ara publiques: “Lili”. Parla’ns-en.
Vaig aturar “Lil” en un punt d’inflexió en la vida dels protagonistes; una parella d’adolescents que s’estimen, i de sobte es veuen forçats a allunyar-se l’un de l’altre. No era doncs tant un final com un nou principi, que és justament el de “Lili”. L’enllaç temporal és gairebé immediat: la nit del quatre de juliol de 1972, poques hores després d’aquella separació. A partir d’aquí, els dos nois viuen per separat, quasi mig any, les personals tribulacions, fan nous amics i algun enemic, i troben nous amants, que podent allunyar-los, els són benèfics sense disminuir gens l’amor més profund que senten l’un per l’altre, i que al capdavall els mou a retrobar-se malgrat els greus obstacles.
2. Hi ha hagut algun fragment o capítol que t’hagi resultat especialment difícil d’escriure per la seva càrrega simbòlica o emocional?
No. Les dificultats que he tingut han estat d’ordre tècnic a l’hora de compaginar dues històries paral·leles amb dos diferents narradors. I també de documentació mèdica i farmacològica avinent amb l’època que tracto.
3. De quina manera ha canviat la teva relació amb l’obra després de veure-la impresa i en mans dels lectors?
Fins ara mateix no ha canviat gens. Estic molt content de la publicació, però no hi ha res més ; l’obra en si és la que era, i hi he treballat prou per saber que està ben feta i jo no podria de cap manera millorar-la. Francament, me’n sento tan satisfet com quan l’escrivia ; cosa que no sempre em passa.
4. Si haguessis de descriure “Lili” com un lloc, un paisatge o una atmosfera, com seria i per què?
No ho sé respondre en curt. Serien diferents llocs, força paisatges i atmosferes… Ni més ni menys que els que es descriuen a la novel·la. Una bona colla! Allò que puc dir és que explica la transició de gènere, de noi a noia, d’un dels protagonistes. I fins un punt, diguem intermedi, també de l’altre. Dues metamorfosis com tantes n’hi ha a la mitologia grega antiga; però una en concret té lloc en un estany que existia a la costa egea de l’actual Turquia –i de fet, encara existeix–: l’estany de la nimfa Sàlmacis, qui es fondrà amb Hermafrodit (fill d’Hermes i Afrodita), transformant-lo en un ésser androgin. D’ençà de llavors, s’atribueix a l’aigua d’aquest estany el poder d’efeminar els homes. Dit tot això, sí que es podria considerar l’estany de Sàlmacis com un símbol de la novel·la. I ben mirat, ho he fet així en representar a la coberta flors de lotus en un estany. En primer pla se’n veuen dues: una en poncella i l’altra ja ben oberta… “Lotus” designa en realitat diferents gèneres de plantes aquàtiques, entre els quals “Nymphaea”, nom que ve directament d’aquest antic mite. Els colors són irreals, però la imatge és explícita. D’altra banda, en anglès (que també és una llengua meva) aquesta planta es coneix comunament com a water lily. El títol, que és un nom de noia, ho és alhora de la flor.