Ressenya literària

LIL, de L. M. Fontrodona, és una novel·la profunda i poètica ambientada a la Catalunya dels anys setanta, en l’etapa final del franquisme. Amb una prosa lluminosa i evocadora, l’obra explora els conflictes interns d’un adolescent marcat per la sensibilitat, el desig i el desarrelament. En el seu recorregut vital s’entrecreuen l’amor homosexual, en les seves diverses formes, la discriminació cap a la comunitat romaní i la tensió lingüística en una societat que reprimeix la diferència. El resultat és una història que desafia els marges normatius amb valentia i humanitat.


Article per al blog: 14 preguntes per conèixer millor l’autor i el seu procés

  1. Quins elements personals van influir més en l’escriptura de LIL?

Una bona colla. Per començar, els records de l’adolescència; tant de fets i sentiments viscuts de debò, com d’altres que no vaig tenir el coratge o l’encert de viure, però que han deixat una empremta igualment fonda, si no ho és més. L’enteniment que ara, passat mig segle, en tinc em permet de fer-ne bon ús per bastir una història consistent, i a més a més, malgrat que sigui ficció, esmenar molt del desengany, compensar certes pèrdues i, en fi, reconciliar-me amb coses viscudes en contra del meu voler. 

  1. Per què vas triar situar la novel·la a la Catalunya dels anys setanta, en ple final del franquisme?

Perquè és el món que vaig conèixer d’adolescent. La ciutat en concret és la meva natal. L’època, una d’especialment important per mi –de fet, més que cap altra posterior, com sol ser-ho per molta gent.

  1. L’amor homosexual es representa en diverses formes al llarg del llibre. Com vas abordar aquesta temàtica?

Francament i honesta. Amb el cor a la mà, ben net dels prejudicis que, per la pressió social i familiar, tenia en aquells anys. Amb considerable valentia, també, per tal com la relativa tolerància actual resta lluny de ser suficient, ni, encara menys, general.

  1. Quin paper té el conflicte lingüístic català-castellà a la vida dels personatges?

Un paper rellevant, com per tots els qui teníem el català com a llengua materna. La situació de diglòssia era perfecta per la imposició franquista del castellà a l’escola i a tot arreu on es podia forçar políticament. Damunt d’això, hi havia una part de la població immigrada que consideraven el català amb molt menyspreu, i sovint amb agressivitat. Això m’he esmerçat a retratar-ho en molts diàlegs durant la narració, on faig servir ambdues llengües.

  1. El protagonista mostra una sensibilitat especial. Com vas construir el seu món interior?

No ho sabria dir. Suposo que identificant-m’hi fins el fons; però no pas més que amb força altres personatges.

  1. Què et va impulsar a incloure la comunitat romaní a la trama, i quina va ser la teva intenció al retratar-la?

M’hi va dur l’interès que em desvetlla i l’estima que em mereix. També hi tinc arrels familiars, bé que més llunyanes que el narrador a la novel·la. El coneixement de la cultura i tradicions dels Romà –no només de Catalunya, Sud i Nord, sinó d’altres llocs d’Europa– l’he adquirit de gran; tal com n’he après la llengua fins on he pogut, que no és pas molt, mancat com estic d’interlocutors per practicar-la com cal. (Val a dir que el romanó, per l’habitud nòmada dels seus parlants durant segles, i la diàspora ja gairebé global que n’ha resultat, té un garbuix de dialectes; com a poc, setanta, i probablement força més. Jo entenc sobretot els del grup que s’anomena Vlax i prové de l’àrea dels Balcans, tot i que s’ha anat prenent com a base per a crear un estàndard que fa molta falta, però costarà de fer prevaldre.)

Dit això, un amic meu de l’època de la història era un Rom per tots costats, i amb les necessàries alteracions, té una part crucial a la novel·la.

  1. Hi ha una intenció de denúncia social darrere del to poètic de la novel·la?

I tant que sí. Una denúncia no només meva personal, sinó en nom de la sencera comunitat LGTBQ.

I paral·lelament a aquesta, la del menyspreu majoritari vers els Romà i la que ja he comentat abans sobre l’ús i abús del castellà a Catalunya.

  1. Quin va ser el major repte a l’hora d’escriure aquesta història?

Cap d’especial; va brollar com una font; com qui diu, per si mateixa… En tot cas, destriar què convenia deixar de banda, ja que el manuscrit era força més llarg; i també una mica, trobar el to just en els episodis on el narrador no és present i només coneix per informacions indirectes i, algun cop, contradictòries; i això sense que el lector tingui cap dubte de què ha passat de debò.

  1. Et preocupava la recepció de certs temes per part del lector?

En principi, no. Respecto tant la llibertat dels lectors com la meva pròpia. Sóc conscient que uns quants, potser molts, poden trobar la novel·la massa explícita; fins i tot, descarada; en temes delicats –sobretot en el sexe, però no només. Tanmateix poden parar de llegir quan bonament els sembli. Provar de passar de puntetes per allà on preveig que alguns arrufaran el nas, ho trobo poc honrat; gairebé un engany al lector i, no cal dir, a mi mateix.

Reconec que arribat el moment de publicar-la, vaig escurçar o suavitzar alguns passatges; no gaire, i en part perquè la novel·la, amb la paginació editorial, resultava més llarga que jo no pretenia.

  1. Com equilibres la teva vida personal amb el procés creatiu?

No em cal equilibrar-ho, atès que la meva vida no és gaire res a banda d’escriure. Estic sol de fa molts anys, i a més a més, casa meva rau aïllada i apartada de poblacions. Tampoc m’atrau la vida social, i la que tinc és quasi exclusivament online i per email. Dellà d’això i del manteniment bàsic (que inclou el ioga, la meditació i la bona música), jugo a bridge, amb companys virtuals, quan ja he acabat la corda per a escriure, i després dormo tant com puc fins que em llevo per reprendre l’escriptura. Una vida d’ermità sense déu, i potser sense ànima perdurable, però amb una tasca que em satisfà plenament.

Dit d’una altra manera, escriure és el meu refugi d’un món que no m’agrada.

  1. Quins autors o autores sents que t’han marcat més?

No puc pas resumir-ho. N’hi ha un gavadal, perquè he llegit moltíssim tota la vida des de ben petit. Encara que podria anomenar uns quants favorits molt clars, no sabria dir quins m’han marcat més a l’hora d’escriure. Pel que fa a l’estil, potser cap ni un, ja que jo llegeixo moltíssim més en anglès i en francès que en català.

Sí que recordo que poc abans de començar LIL, havia devorat les quatre Grans Cròniques medievals catalanes, i d’aquí en vaig arreplegar una mica de lèxic i un parell o tres de girs sintàctics perduts en el català modern.

I bé, per una part del contingut –com l’afer de la pederàstia volguda o consentida– segur que compta la influència forta d’autors clàssics grecs i llatins, i algun de Pèrsia i l’Índia, que he anat llegint i rellegint de fa dècades (no cal dir que traduïts).

  1. Què desitjaries que el lector s’emporti de llegir la novel·la?

Grat, és clar. Afecció vers els protagonistes i algú altre d’entre la gent de bé que els ajuda de principi a fi. I sorpresa d’haver llegit coses que molt difícilment haurà llegit mai abans.

Alhora, una perspectiva clara i informada dels tràngols que comporta l’homosexualitat i, molt més, el transgenderisme en adolescents; si és que no la tenien. Una mica de coneixement de la bella parla romaní (i tal vegada, el tast d’una mena de català poc usual, net de crostes alienes però alhora sense empolistrar; just sortit d’un bany tebi amb sabó suau)… I en tot cas –armant-me de modèstia i rebaixant al màxim les meves expectatives–, unes quantes hores de bon entreteniment.

  1. Com ha estat el procés de publicar aquesta obra en un context actual?

Llarg i difícil. De fet, frustrant just fins ara fa poc, en aquesta editorial. De totes les altres on vaig fer arribar l’obra (acabada fa quatre anys i mig), només cinc em van tornar contesta (dues amb amabilitat i, fins i tot, compliments que no sonaven pas postissos; i amb raons clares: la llargada del llibre i la manca de cap guany que ells preveiessin; ni tan solament la mera amortització. Les altres tres, amb breus texts prefabricats, pràcticament idèntics.)

  1. Tens noves idees o projectes que donin continuïtat a aquesta línia narrativa?

Sí! Una continuació directa de LIL ja és del tot acabada. Ressegueix l’esdevenidor dels dos protagonistes, ara allunyats físicament, de manera alterna i, és clar, des de punts de vista diferents. El títol serà LILI. Només espero a veure com em va amb les vendes de LIL per a posar fil a l’agulla. – La tercera part: STIF; que estic escrivint ara, clourà –jo suposo que de manera definitiva– l’odissea (més que llarga per dos nois tan joves!) d’en Lil/Lili i en Stif.

Reseña literaria

LIL, de L. M. Fontrodona, es una novela profunda y poética ambientada en la Catalunya de los años setenta, en la etapa final del franquismo. Con una prosa lúcida y evocadora, la obra explora los conflictos internos de un adolescente marcado por la sensibilidad, el deseo y el desarraigo. En su recorrido vital se entrecruzan el amor homosexual, en sus distintas formas, la discriminación hacia la comunidad romaní, y la tensión lingüística en una sociedad que reprime la diferencia. El resultado es una historia que desafía los márgenes de lo normativo con valentía y humanidad.

Artículo para blog: 14 preguntas para conocer mejor al autor y su proceso

  1. ¿Qué elementos personales influyeron más en la escritura de LIL?

Bastantes. Para empezar, los recuerdos de la adolescencia; tanto de hechos y sentimientos vividos, como de otros que no tuve la valentía o el acierto de vivir, pero que han dejado una huella igualmente honda, si es que no lo es más. El entendimiento que ahora, pasado medio siglo, tengo de ello, me permite utilizarlo para construir una historia consistente, y además, aunque sea ficción, enmendar desengaños, compensar ciertas pérdidas y, en fin, reconciliarme con cosas vividas en contra de mis deseos.

  1. ¿Por qué elegiste situar la novela en la Catalunya de los años setenta, en pleno final del franquismo?

Porque es el mundo que conocí de adolescente. La ciudad en concreto es la mía natal. La época, una de especial importancia para mí –de hecho, más que ninguna posterior, como suele serlo para mucha gente.

  1. El amor homosexual se representa en distintas formas a lo largo del libro. ¿Cómo abordaste esta temática?

Franca y honestamente. Con el corazón en la mano, bien liberado de los prejuicios que, por la presión social y familiar, tenía en aquellos años. Con considerable valentía, también, puesto que la relativa tolerancia actual dista de ser suficiente, y aún menos, general.

  1. ¿Qué papel desempeña el conflicto lingüístico catalán-castellano en la vida de los personajes?

Un papel relevante, como para todos los que teníamos el catalán como lengua materna. La situación de diglosia era perfecta por la imposición franquista del castellano en la escuela y en todas partes donde se podía forzar políticamente. Encima de esto, había una parte de la población inmigrada que consideraban el catalán con desdén y a veces con agresividad. Esto me he esforzado en retratarlo en muchos diálogos durante la narración, donde hago uso de ambas lenguas.

  1. El protagonista tiene una sensibilidad especial. ¿Cómo construiste su mundo interior?

No lo sabría decir. Supongo que identificándome con él hasta el fondo; aunque no más que con otros personajes.

  1. ¿Qué te impulsó a incluir a la comunidad romaní en la trama, y cuál fue tu intención al retratarla?

Me llevó el interés que tengo en ella y la estima que me merece. También raíces familiares, bien que más lejanas que el narrador en la novela. El conocimiento de la cultura y tradiciones de los Romá –no sólo de Cataluña, sino de de otras partes de Europa–, lo he adquirido de mayor; tal como he aprendido la lengua hasta donde he podido, que no es mucho, faltado como estoy de interlocutores para practicarla como es debido. (Cabe decir que el romanó, por el hábito nómada de sus hablantes durante siglos y la diáspora ya casi global que ha resultado de ello, tiene una maraña de dialectos; como poco, setenta, y probablemente bastantes más. Yo entiendo sobre todo los del grupo que se denomina Vlax, y proviene del área de los Balcanes, aunque se ha ido imponiendo como base de un estándar que es muy necesario, pero que costará de hacer valer.)

Dicho esto, un amigo mío de la época de la historia era un Rom por todos lados, y con las necesarias alteraciones, tiene una parte crucial en ella.

  1. ¿Hay una intención de denuncia social detrás del tono poético de la novela?

Desde luego que sí. Una denuncia no solo mía personal, sino en nombre de la entera comunidad LGTBQ.

Y paralelamente a esta, la del desprecio hacia los Romá y la que ya he comentado sobre el uso y abuso del castellano en Cataluña.

  1. ¿Cuál fue el mayor reto al escribir esta historia?

Ninguno en especial; brotó con facilidad, como por sí misma… En todo caso, decidir qué convenia dejar de lado, pues el manuscrito era bastante más largo; y también, un poco, encontrar el tono justo en los episodios donde el narrador no está presente y solo conoce por informaciones indirectas y, alguna vez, contradictorias; y esto sin que el lector tenga duda alguna de qué ha sucedido de veras.

  1. ¿Te preocupaba la recepción de ciertos temas por parte del lector?

En principio, no. Respeto tanto la libertad de los lectores como la mía propia. Soy consciente que unos cuantos, quizá muchos, pueden considerar la novela demasiado explícita, incluso descarada, en temas delicados –sobre todo, el sexo, pero no solamente. Sin embargo, pueden dejar de leer cuando buenamente les parezca. Probar de pasar de puntillas por allí donde preveo que algunos fruncirán el ceño, lo encuentro poco honrado; casi un engaño al lector y, por supuesto, a mí mismo.

Reconozco que llegado el momento de publicar, acorté o suavicé ciertos pasajes; no mucho, y en gran medida porque la novela, con la paginación editorial, resultaba más larga que yo no pretendía.

  1. ¿Cómo equilibras tu vida personal con el proceso creativo?

No me hace falta equilibrarlo, pues mi vida no es gran cosa aparte de escribir. Estoy solo desde hace muchos años, y además mi casa para aislada y apartada de poblaciones. Tampoco me atrae la vida social, y la que tengo es casi exclusivamente online y por email. Más allá de esto y del mantenimiento básico (que incluye el yoga y la buena música), juego a bridge, con compañeros virtuales, cuando he acabado la cuerda para escribir, y después duermo tanto como puedo hasta que me levanto para retomar la escritura. Una vida de ermitaño sin dios, y quizás sin alma perdurable, pero con una labor que me satisface plenamente.

Dicho de otra manera, escribir es mi refugio de un mundo que no me gusta.

  1. ¿Qué autores o autoras sientes que te han marcado más?

No puedo resumirlo. Hay un sinfín porque he leído muchísimo, toda la vida desde niño. Aunque podría nombrar unos cuantos favoritos muy claros, no sabría decir cuáles me han marcado más a la hora de escribir. Por lo que hace al estilo, tal vez ninguno, ya que yo leo mucho más en inglés y francés que en catalán.

Sí que recuerdo que poco antes de empezar LIL había devorado las cuatro Grandes Crónicas medievales catalanas, y de ahí recogí un poco de léxico y dos o tres giros sintácticos perdidos en el catalán moderno.

Y bien, para una parte del contenido –como el asunto de la pederastia deseada o consentida– seguro que cuenta la influencia fuerte de autores clásicos griegos y latinos, y alguno de Persia y la India, que he ido leyendo y releyendo desde hace décadas (no hay que decir que traducidos).

  1. ¿Qué deseas que el lector se lleve tras leer la novela?

Satisfacción, claro está. Afecto hacia los protagonistas y algún otro de los personajes que les ayudan de principio a fin. Y sorpresa de haber leído cosas que muy difícilmente habrán leído jamás.

A la vez, una perspectiva clara e informada de las tribulaciones que comporta la homosexualidad y, mucho más, el transgenderismo en adolescentes; si es que no la tenían. Un cierto conocimiento de la bella habla romaní (y tal vez, el gusto de un catalán poco usual, limpio de costras ajenas, pero sin afeites; recién salido de un baño tibio con jabón suave)… Y en todo caso –armándome de modestia y rebajando al máximo mis expectativas–, unas cuantas horas de buen entretenimiento.

  1. ¿Cómo ha sido el proceso de publicar esta obra en un contexto actual?

Largo y difícil. De hecho, frustrante hasta hace muy poco, en esta editorial. De todas las otras donde hice llegar la obra (acabada hace cuatro años y medio), solo cinco me respondieron (dos con amabilidad, e incluso elogios que no sonaban nada postizos, y con razones claras: la extensión del libro y la dificultad –según ellos, imposibilidad– de su amortización. Las otras tres, con breves textos prefabricados, prácticamente idénticos.)

  1. ¿Tienes nuevas ideas o proyectos que den continuidad a esta línea narrativa?

¡Sí! Una continuación directa de LIL ya está del todo acabada. Resigue el devenir de los dos protagonistas, ahora alejados físicamente, de manera alterna y, claro está, desde puntos de vista diferentes. El título será LILI. Solo espero ver cómo me va con las ventas de LIL para iniciar la publicación. – La tercera parte: STIF; que estoy escribiendo, cerrará –yo supongo que de manera definitiva– la odisea (más que larga para dos chicos tan jóvenes) de Lil/Lili y Stif.